Berenar de productes locals per fer un món més just.

Enguany, igual que l’any passat, hem dedicat part del curs a fer feina sobre el dret a l’alimentació i la sobirania alimentària.

Hi ha més de 1.000 milions de persones que pateixen fam al món perquè els han pres les seves terres i ja no podem cultivar per poder subsistir i tampoc no poden comprar els aliments perquè les grans multinacionals imposen uns preus abusius. No és just.

Hem vist que nosaltres podem ajudar a canviar les coses. Encara que només sigui un poquet. Una manera de contribuir-hi és menjar productes locals, perquè així les grans empreses deixaran de tenir el control sobre el que es produeix al món i no podran especular amb els preus dels aliments. Ni aquí ni al Sud.  I així avançarem cap una societat més justa per a tothom.

Per aquest motiu, avui tots els/les alumnes, de 3 a 12 anys, hem berenat junts. Degut al mal temps, no hem pogut anar al pati com estava previst i hem berenat a les aules dels més grans.

 

 

Hem menjat productes locals com per exemple: coc amb oli i sal, coc amb sobrassada, pa amb mel, crespellets, coc amb formatge, pa amb tomàtiga, formatjada, coca amb tomàtiga, coc amb truita, nispros, maduixes, coc amb cuixot, ...

 

 

 

Aquesta activitat s’ha realitzat paral·lelament amb totes les escoles d’infantil i  primària de la Xarxa de Centres Cooperants de Menorca. 

 

 

Les cuineres del nostre centre utilitzen en alguns dels seus menús productes locals i/o ecològics. Avui també s’han afegit a la proposta i han elaborat el menú amb productes locals.

 

 

A Nicaragua també estan preocupats per l'educació.

Nicaragua en la cola de economía del conocimiento

Ocellets de paper per la Pau al món.

“Na Sadako era una filleta que fa uns anys vivia a Japó. En temps de guerra, quan na Sadako tenia tan sols dos anys, van estallar dues bombes atòmiques sobre la població.

En el moment de l´explosió, ella estava a casa seva, molt aprop d´on va caure una bomba. Na Sadako va emmalaltir a causa de la guerra.

Quan fou més grosseta, la seva millor amiga, na Chizuko, li va explicar una vella tradició sobre algú que va confeccionar mil ocellets en forma de paper, y que gràcies a açò es va curar d´una malaltia. Na Chizuko va regalar a na Sadako el primer ocellet de la col·lecció de 1000 ocellets que na Sadako va decidir començar a confeccionar, i d´aquesta manera, poder-se curar.

Amb els papers dels medicaments que prenia na Sadako i d´altres que anava trobant va arribar a fer 644 ocellets, però l´avenç de la malaltia va impedir que acabés de realitzar els 1000 ocells, perquè va morir quan només tenia 12 anys. Els seus companys d´escola, després de que na Sadako morís, van arribar a completar els 1000 ocellets de paper, en memòria seva.”
 

En record d´aquella filleta i per demanar que no hi hagi més guerres, els fillets i filletes del Japó fan cada any un munt d´ocells de papers de colors.

A les classes de E.I. 5 anys (les granotes i els trens) van conèixer aquesta història, i van decidir que per celebrar el dia de la pau farien com els infants japonesos: farien molts ocells de papers de colors.

Van pensar que aconseguir 1000 ocells eren molts, i que gastarien  molt de paper, per açò van decidir que volien arribar a aconseguir 100 ocells a cada aula. I després de molt pensar i calcular, van arribar a la conclusió que necessitaven que cada fillet i filleta fes 4 ocells.

Van demanar que decoressin aquests ocellets de paper a casa i escrivissin a darrere de cada ocell un missatge o desig de pau repetit en els quatre ocells...

                           El resultat final ha estat increïble!

Aliments saludables...

L'actual model de consum és insostenible.

2 d'abril: Dia Mundial de Conscienciació sobre l'Autisme.

Si dediquem el temps suficient a veure la discapacitat com tot el contrari, és a dir, com quelcom intrínsec de la pròpia persona, ens serà molt més senzill ajudar els que conviuen amb ella en la seva adaptació i inclusió en el món actual. I a més, probablement, tindran una major autoestima que els permeti, així mateix, dur una vida plena i feliç.

 

                                                                        

"Moltes vegades t'he ignorat per por, per no saber com tractar-te, per no equivocar-me, pensant que Déu s'havia equivocat ... Creia que vivies trist, sense esperança, i ple de somnis inabastables. Però tu em vas ensenyar que: Rius, plores, balles, tens somnis, jugues ... tens capacitat de superació ... M'has ensenyat a veure que ets com jo ".
 

El creixement del PIB / Les necessitats reals de la població.

André Gorz - Riqueza sin valor, valor sin riqueza

 

En primer lugar, debemos preguntarnos ¿qué crecimiento necesitamos? ¿Qué es lo que nos falta y que el crecimiento debería proporcionarnos?. Pero esas preguntas nunca se plantean.

Los economistas, los gobiernos, los hombres de negocios reclaman el crecimiento en sí mismo, sin definir jamás su finalidad. El contenido del crecimiento no interesa a los que deciden. Lo que les interesa es el aumento del PIB, es decir, el aumento de la cantidad de dinero intercambiado, de la cantidad de mercancías compradas y vendidas en el curso de un año, sean cuales fueren esas mercancías. Nada garantiza que el crecimiento del PIB aumente la disponibilidad de los productos que necesita la población. En los hechos, ese crecimiento responde, en primer lugar, a una necesidad de capital, no a las necesidades de la población. Muchas veces, crea más pobres y más pobreza, trae con frecuencia beneficios a una minoría en detrimento de la mayoría y, en vez de mejorar la calidad de vida y del medio ambiente, la deteriora.

 

 

¿Cuáles son las riquezas y recursos que faltan con más frecuencia a la población? En primer lugar, una alimentación sana y equilibrada; agua potable de buena calidad; aire puro, luz y espacio; una vivienda salubre y agradable. Pero la evolución del PIB no mide nada de eso. Tomemos un ejemplo: Una aldea hace un pozo y toda la gente puede extraer agua de allí. El agua es un bien común, y el pozo, el producto de un trabajo común. Es la fuente de una mayor riqueza de la comunidad. Pero no aumenta el PIB, pues no da lugar a intercambios de dinero: no se compra ni se vende nada. Pero si un emprendedor privado cava el pozo y se lo apropia, para exigirle a cada aldeano que pague el agua que extrae, el PIB aumentará con los recibos cobrados por el propietario.

Tomemos de nuevo el ejemplo de los campesinos sin tierra. Si se distribuyeran tierras improductivas a 100.000 familias, en las que produjeran lo necesario para su subsistencia, el PIB no cambiaría. Tampoco cambia si esas familias reparten sus tareas de interés general, intercambian productos y servicios sobre una base mutualista y cooperativa. En cambio, si 100 propietarios expulsan a 100.000 familias de sus tierras y hacen que esas tierras produzcan cultivos comerciales destinados a la exportación, el PIB aumenta con el monto de esas exportaciones y con los salarios miserables pagados a los agricultores.

 

De: www.decrecimiento.info