7/6/17

“Els permetem un munt de coses i, per compensar, els limitam les besades I abraçades”

Sovint, ens deixam endur pel ritme frenètic que ens imposa la societat actual i no ens aturam a pensar que l’important rau en les coses senzilles, en el respecte, la tolerancia, recuperar la cura i, en definitiva, posar en valor l’educació de les emocions.
Per recordar-nos alguns dels aspectes clau per a la bona criança de les nostres criatures, hem entrevistat Camila Puerta, psicòloga i educadora en disciplina positiva que va fer una conferència a la sala d’actes de l’I.E.S. José Maria Quadrado. 
Aquesta activitat va ser  organitzada per l'AMPA del nostre centre comptant amb la col·laboració de  totes les AMPAs de Ciutadella.



La cadència de la seva veu, afavorida per l’accent de la terra on va néixer, Colòmbia, convida a la calma, un valor cada vegada més car de trobar en una societat sotmesa a ritmes de vida frenètics i el culte a allò immediat i material. Les paraules de Camila Puerta  donen pistes clares sobre el secret d’una bona criança: redescobrir la nostra essència com a persones, recuperar la cura i posar en valor l’educació emocional. Unes pautes ben senzilles però que sovint resulten difícils d’aplicar.

-Vostè és una defensora de la disciplina positiva. Què és?
La Disciplina Positiva es basa en la comunicació, l’amor, l’entesa i l’empatia per gaudir de les relacions familiars, alhora que dóna eines a les famílies per entendre el comportament de les seves criatures i si aquest no és l’adequat poder reconduir les maneres d’actuar des del respecte, sense lluites de poder i des d’un posicionament positiu.
És molt important que les persones adultes recordem que fem el millor que podem amb el que tenim. Aquesta és la clau...

-El que vostè diu sembla molt evident...
Ho és. El problema és que vivim en la societat de la desconnexió. Encara que sembli una paradoxa en la societat de la comunicació, el cert és que cada vegada estam més desconnectats dels nostres fills o filles (de veritat, no per wifi).  Ens acostumam a relacionar-nos-hi a partir de les coses materials, com pot ser el mòbil o les xuxes, i ens oblidam de la part emocional. Però cap relació no se sosté només amb la part material.

-Vol dir que omplim els buits emocionals que tenim amb els nostres infants amb coses materials? 
Efectivament, açò és el que fem. Per una banda, els permetem un munt de coses i, per l’altra, els hi limitam aquells aspectes de la vida que no es compren però que emocionalment els fan créixer com a persones, com són les besades, les abraçades o les converses.  

-Considera que la societat actual ens empeny a oblidar l’àmbit de les emocions i a viure frenèticament? 
La societat ens condiciona a portar-nos d’una determinada manera, però individualment tenim la capacitat de decidir. És fàcil cercar culpables externs. No podem oblidar que la responsabilitat de la pròpia intimitat és nostra. Nosaltres triam. El canvi és una opció personal.

-Quina diria vostè que és l’arrel de la desconnexió de la que parla? 
Les dificultats de la comunicació en les famílies o, directament, la seva absència. La pèrdua de la capacitat d’escoltar (a diferència d’oir) els fills o filles aixeca barreres i, per tant, actituds defensives, de rebuig, de rebel·lia o apatia i, fins i tot, de falta de pertinença...

-Posi’ns alguns exemples de comportaments generats per la falta de pertinença...
Les criatures necessiten el sentiment de pertinença, sentir que formen part del grup familiar. És una necessitat inherent de les persones, fins el punt que tothom prefereix pertànyer adaptadament o, si no, inadaptadament en lloc de sentir-se desconnectat o oblidat. Així, el sentiment de pertinença es pot donar en positiu o en negatiu...I les implicacions socials d’un infant que no sent que el tenen en compte i que nota que no pertany són grandíssimes...estam parlant de bulling en criatures i d’abús a d’altres persones físicament o emocionalment quan som adults.

-Davant comportaments d’aquests tipus, què podem fer? 
Un mal comportament és com la punta d’un iceberg. A sota s’hi amaguen els veritables motius. Què fer? Primer, actuar amb fermesa però sense oblidar el respecte i l’amabilitat... és fàcil dir-ho, però aquesta és una de les habilitats de la Disciplina Positiva més difícil d’assolir. Ens solem centrar en mirar les errades dels altres, de les nostres criatures, i no ens aturam a mirar-nos a nosaltres com a responsables del problema i també de la solució. Els pares i mares ens hem de formar per poder dóna’ls-hi les habilitats que volen que tenguin en el futur. I hem de començar avui a fer-ho, no demà.
 
-I després
Després s’ha de fer la feina de prevenció, que és iniciar la comunicació horitzontal, revisar les expectatives que nosaltres tenim envers els nostres fills i filles i que, sense que les famílies en siguem conscients, els provoquen una gran frustració. Però igualment important és aprofitar els errors com a oportunitats d’aprenentatge, fomentar la motivació, permetre’ls que prenguin petites-grans decisions com triar la roba i enfocar-los cap a les solucions.

-Funciona? 
És clar que sí. El resultat és recuperar la connexió amb els nostres fills i filles. I també entendre que si nosaltres, com a pares o mares assumim la responsabilitat (i no la culpa) de la importància del paper que tenim en la criança i acompanyament dels nostres infants. Els canvi no serà immediat, però a llarg termini els resultats seran meravellosos. Imaginem un món on les persones adultes vegin els errors com a oportunitats d’aprenentatge, imperi el respecte mutu i es treballi en equip pel bé de la comunitat...jo vull viure en una societat així.